Aquest segle comença a Espanya amb el Reial Decret de 18 de març de 1903, que estableix que les finalitats de la pena són exclusivament evitar el delicte,aplicant als delinqüents un tactament reformado. Com podem veure la filosofia és molt diferent de la que ara aplica la Generalitat de Catalunya.
També té un especial interés el Reglament de serveis de presons de 5 de maig de 1913, sobre el que de la Cuesta Arzamendi adverteix mètodes de gestió peniteniària cooperativistes, donat que els sistema de treball acordats administració de presons podien desenvlupar-se per contracte o per compte propi dels reclusos, i en aquest cas individualment, colectivament o cooperativament.
La llei de llibertat condicional de 1914 és considerada, juntament amb el Reial Decret de 5 de maig de 1913, van començar a fer una normativa sistematitzada que es considera el primer codi penitenciari espanyol. Per Garrido Guzmán es tracta del primer text que regula d’una forma sistemàtica la matèria penitenciària.
El codi penal de 1928, sota l'ombra del dictador Primo de Rivera, va tornar al sistema progresiu per al compliment de les penes privatives de llibertat, sistema que va perdurar al Codi Penal Republicà de 1932 i el dictat sota l'ombra dels règim franquista de 1944.
El Reglament de Serveis de Presons de 1930 determina amb gran minuciositat tot el que es refereix a deures i atribucions, ingrés i ascens, possessions, trasllats i llicències, recompenses i correccions als funcionaris dels serveis de presons.
La llei de 8 de setembre de 1939 regula, a les acaballes de la guerra civil, les denominades “colònies penitenciaries militaritzades” per utilitzar el serveis del penats al servei de l’estat i pel seu propi benefici en l’execució d’obres “d’utilitat nacional”.
Com ja hem comentat, el Codi Penal “franquista” de 1944 continua amb el règim progressiu que constava de quatre períodes: el primer és d’observació en un règim cel·lular mixt; els segon període, era el de treballs en comunitat; el tercer, de readaptació social, i el quart, i últim, era el de la llibertat condicional.
El Reglamento de Prisiones de 1956, que sofreix diverses reformes destacant les del 68 i 77, constitueix el sistema normatiu que respon a criteris de la moderna ciència penitenciària, donant un talant administratiu –rehabilitador a la legislació però àmpliament millorable, donat que ens trobem amb l’obscuritat pel que fa als drets fonamentals dels interns, i que entela la regulació.
El decret de 25 de març de 1968 va introduir el tractament criminològic encaminat a la reforma del penat. Establint graus fixes en quant a la progressió.
Aquí tenim uns estudi fet pel Museu d'Historia de Catalunya sobre les presons de Franco (enllaç)
El decret de 29 de juny de 1977 ha estat denominat per Giménez Salinas com “la reforma pont” fins l’arribada de la Llei Orgànica General Penitenciària.
La revolució normativa penitenciària, a Espanya, parteix de l’enfocament aportat per la Constitució Espanyola de 1978 que enfoca la qüestió des d’una òptica dels drets fonamentals i oblida les anquilosades i atàviques tendències retribucionistes i proclama que la rehabilitació és l’única justificació del dret penitenciari.
La constitució condensa en l’article 25.2 els postulats de la important llei sueca i alemanya que són lleis netament administratives que plantegen la qüestió de l’intern mitjançant una projecció humanitzadora, en les quals l’intern es sotmès a una sèrie de projeccions, estudis i ajudes que el pot voluntàriament refusar.
El gran problema del dret nacional és que no som coherents amb aquesta dinàmica administrativa que tractem d’obviar i introduir solapadament una perspectiva judicialista punitiva que entenem que apart d’estar més en boga, ajuda més als interns, refusant l’acció de professionals del tractament aportat per l’administració i tractant de substituir pels propis jutges de vigilància com a supra-directors dels establiments.