http://hdl.handle.net/10609/76 2013-05-22T07:49:57Z http://hdl.handle.net/10609/10104 Title: El híbrido poscrítico Authors: Jones, Ron Abstract: Hem arribat a un punt en què apel·lem a la teoria crítica per a respondre una pregunta bàsica: fins a quin punt continua essent avui rellevant, vàlida i potencialment productiva la criticitat, o «coneixement opositor»? Proposo que deixem enrere el relativisme, les ambigüitats del postmodernisme i el pessimisme a la moda per a adoptar una nova perspectiva «postcrítica». La postcriticitat significa participar en estratègies proactives que desencadenin solucions de tipus emprenedor, interdisciplinàries, innovadores, redimensionables i realitzables per als reptes de caràcter col·lectiu. D'alguna manera, podríem dir que, encara que bloqueja la nostàlgia d'una època anterior més simple, la postcriticitat pot representar una retroadaptació del modernisme amb tot el que s'ha après l'últim segle per a començar a dissenyar mètodes i mitjans que produeixin resultats en les diferents disciplines; no és un mer lluïment d'evangelisme jingoista que impulsa una causa. A partir d'aquí s'obre una porta a la possibilitat d'heretar els aspectes essencials de l'ambició modernista per la participació i a l'establiment de programes d'acció, sense haver d'acceptar l'ambigüitat del postmodernisme.; The title uses collaborator in its less popular sense: "To cooperate treasonably, as with an enemy occupation force in one's country". The notion of the collaborator is immediately problematized and I will briefly introduce ways in which art-science collaborations can be seen as treasonable co-operations, by arbiters of taste from both the arts and the sciences. In brief, I will suggest that before rapprochement can take place, we need a more nuanced understanding of the gaps between art made with new media, mainstream contemporary art and sciart. My paper, drawing on my own experiences as an artist who has exhibited in all three circuits (with greater and lesser success) will seek to map this no man's land, this gap. My intention is to explore the nature of the gap between the discourses of mainstream contemporary art, new media, and sciart in order that we might better traverse it.; Hemos llegado a un punto en el que apelamos a la teoría crítica para responder una pregunta básica: ¿hasta qué punto sigue siendo hoy relevante, válida y potencialmente productiva la criticidad, o «conocimiento opositor»? Propongo que dejemos atrás el relativismo, las ambigüedades del posmodernismo y el pesimismo a la moda para adoptar una nueva perspectiva «poscrítica». La poscriticidad significa participar de estrategias proactivas que desencadenen soluciones de tipo emprendedor, interdisciplinarias, innovadoras, redimensionables y realizables para los retos de carácter colectivo. De algún modo, podría decirse que, aunque bloquea la nostalgia de una época anterior más simple, la poscriticidad puede suponer una retroadaptación del modernismo con todo lo aprendido en el último siglo para empezar a diseñar métodos y medios que produzcan resultados en las distintas disciplinas; no es un mero lucimiento de evangelismo jingoísta que impulsa una causa. A partir de aquí se abre una puerta a la posibilidad de heredar los aspectos esenciales de la ambición modernista por la participación y al establecimiento de programas de acción, sin tener que aceptar la ambigüedad del posmodernismo. Description: Peer reviewed 2011-11-16T23:00:00Z http://hdl.handle.net/10609/10103 Title: The Post-Critical Hybrid Authors: Jones, Ron Abstract: Hem arribat a un punt en què apel·lem a la teoria crítica per a respondre una pregunta bàsica: fins a quin punt continua essent avui rellevant, vàlida i potencialment productiva la criticitat, o «coneixement opositor»? Proposo que deixem enrere el relativisme, les ambigüitats del postmodernisme i el pessimisme a la moda per a adoptar una nova perspectiva «postcrítica». La postcriticitat significa participar en estratègies proactives que desencadenin solucions de tipus emprenedor, interdisciplinàries, innovadores, redimensionables i realitzables per als reptes de caràcter col·lectiu. D'alguna manera, podríem dir que, encara que bloqueja la nostàlgia d'una època anterior més simple, la postcriticitat pot representar una retroadaptació del modernisme amb tot el que s'ha après l'últim segle per a començar a dissenyar mètodes i mitjans que produeixin resultats en les diferents disciplines; no és un mer lluïment d'evangelisme jingoista que impulsa una causa. A partir d'aquí s'obre una porta a la possibilitat d'heretar els aspectes essencials de l'ambició modernista per la participació i a l'establiment de programes d'acció, sense haver d'acceptar l'ambigüitat del postmodernisme.; The title uses collaborator in its less popular sense: "To cooperate treasonably, as with an enemy occupation force in one's country". The notion of the collaborator is immediately problematized and I will briefly introduce ways in which art-science collaborations can be seen as treasonable co-operations, by arbiters of taste from both the arts and the sciences. In brief, I will suggest that before rapprochement can take place, we need a more nuanced understanding of the gaps between art made with new media, mainstream contemporary art and sciart. My paper, drawing on my own experiences as an artist who has exhibited in all three circuits (with greater and lesser success) will seek to map this no man's land, this gap. My intention is to explore the nature of the gap between the discourses of mainstream contemporary art, new media, and sciart in order that we might better traverse it.; Hemos llegado a un punto en el que apelamos a la teoría crítica para responder una pregunta básica: ¿hasta qué punto sigue siendo hoy relevante, válida y potencialmente productiva la criticidad, o «conocimiento opositor»? Propongo que dejemos atrás el relativismo, las ambigüedades del posmodernismo y el pesimismo a la moda para adoptar una nueva perspectiva «poscrítica». La poscriticidad significa participar de estrategias proactivas que desencadenen soluciones de tipo emprendedor, interdisciplinarias, innovadoras, redimensionables y realizables para los retos de carácter colectivo. De algún modo, podría decirse que, aunque bloquea la nostalgia de una época anterior más simple, la poscriticidad puede suponer una retroadaptación del modernismo con todo lo aprendido en el último siglo para empezar a diseñar métodos y medios que produzcan resultados en las distintas disciplinas; no es un mero lucimiento de evangelismo jingoísta que impulsa una causa. A partir de aquí se abre una puerta a la posibilidad de heredar los aspectos esenciales de la ambición modernista por la participación y al establecimiento de programas de acción, sin tener que aceptar la ambigüedad del posmodernismo. Description: Peer reviewed 2011-11-16T23:00:00Z http://hdl.handle.net/10609/10102 Title: Los nuevos medios en el mainstream Authors: Paul, Christiane Abstract: Des de la dècada passada, l'art contemporani s'ha vist cada vegada més modelat pels conceptes de participació, col·laboració, connectivitat social, performativitat i pels aspectes «relacionals». Es podria afirmar que l'art ha respost a la cultura contemporània, modelada al seu torn per tecnologies digitals i d'una altra classe, i també pels canvis que comporten. Tot i que actualment les institucions i organitzacions artístiques utilitzen amb assiduïtat les tecnologies digitals en la seva infraestructura -de manera que es «connecten» i es promocionen mitjançant les seves pàgines web, de Facebook, els canals de YouTube i els comptes de Twitter-, encara atorguen importància a l'exposició de formes artístiques més tradicionals que remeten a la cultura tecnològica abans que a un art que utilitza aquestes tecnologies com a suport. Aquest article comenta les arrels històriques de la relació complexa entre els nous mitjans i el món de l'art majoritari, com també exposicions en museus -multimèdia i tradicionals- que es van articular en relació amb la cultura tecnològica.; Over the past decade, contemporary art has increasingly been shaped by concepts of participation, collaboration, social connectivity, performativity, and "relational" aspects. One could argue that art responded to contemporary culture, which is shaped by digital and other new technologies and the changes they have brought about. While art institutions and organizations now commonly use digital technologies in their infrastructure-"connecting" and distributing through their websites, Facebook pages, YouTube channels and Twitter tours-they still place emphasis on exhibiting more traditional art forms that reference technological culture rather than art that uses these technologies as a medium. The article discusses the historical roots of the complex relationship between new media and the mainstream art world, as well as museum exhibitions-media and traditional-that responded to technological culture.; Desde la década pasada, el arte contemporáneo se ha visto cada vez más moldeado por los conceptos de participación, colaboración, conectividad social, performatividad y por los aspectos «relacionales». Se podría afirmar que el arte ha respondido a la cultura contemporánea, moldeada a su vez por tecnologías digitales y de otra clase, así como por los cambios que conllevan. Aunque actualmente las instituciones y organizaciones artísticas utilizan con asiduidad las tecnologías digitales en su infraestructura -de manera que se «conectan» y promocionan mediante sus páginas web, de Facebook, los canales de YouTube y las cuentas de Twitter-, aún otorgan importancia a exponer formas artísticas más tradicionales que remiten a la cultura tecnológica antes que a un arte que utiliza esas tecnologías como soporte. Este artículo comenta las raíces históricas de la relación compleja entre los nuevos medios y el mundo del arte mayoritario, así como exposiciones en museos -multimedia y tradicionales- que se articularon en relación a la cultura tecnológica. Description: Peer reviewed 2011-11-16T23:00:00Z http://hdl.handle.net/10609/10101 Title: New Media in the Mainstream Authors: Paul, Christiane Abstract: Des de la dècada passada, l'art contemporani s'ha vist cada vegada més modelat pels conceptes de participació, col·laboració, connectivitat social, performativitat i pels aspectes «relacionals». Es podria afirmar que l'art ha respost a la cultura contemporània, modelada al seu torn per tecnologies digitals i d'una altra classe, i també pels canvis que comporten. Tot i que actualment les institucions i organitzacions artístiques utilitzen amb assiduïtat les tecnologies digitals en la seva infraestructura -de manera que es «connecten» i es promocionen mitjançant les seves pàgines web, de Facebook, els canals de YouTube i els comptes de Twitter-, encara atorguen importància a l'exposició de formes artístiques més tradicionals que remeten a la cultura tecnològica abans que a un art que utilitza aquestes tecnologies com a suport. Aquest article comenta les arrels històriques de la relació complexa entre els nous mitjans i el món de l'art majoritari, com també exposicions en museus -multimèdia i tradicionals- que es van articular en relació amb la cultura tecnològica.; Over the past decade, contemporary art has increasingly been shaped by concepts of participation, collaboration, social connectivity, performativity, and "relational" aspects. One could argue that art responded to contemporary culture, which is shaped by digital and other new technologies and the changes they have brought about. While art institutions and organizations now commonly use digital technologies in their infrastructure-"connecting" and distributing through their websites, Facebook pages, YouTube channels and Twitter tours-they still place emphasis on exhibiting more traditional art forms that reference technological culture rather than art that uses these technologies as a medium. The article discusses the historical roots of the complex relationship between new media and the mainstream art world, as well as museum exhibitions-media and traditional-that responded to technological culture.; Desde la década pasada, el arte contemporáneo se ha visto cada vez más moldeado por los conceptos de participación, colaboración, conectividad social, performatividad y por los aspectos «relacionales». Se podría afirmar que el arte ha respondido a la cultura contemporánea, moldeada a su vez por tecnologías digitales y de otra clase, así como por los cambios que conllevan. Aunque actualmente las instituciones y organizaciones artísticas utilizan con asiduidad las tecnologías digitales en su infraestructura -de manera que se «conectan» y promocionan mediante sus páginas web, de Facebook, los canales de YouTube y las cuentas de Twitter-, aún otorgan importancia a exponer formas artísticas más tradicionales que remiten a la cultura tecnológica antes que a un arte que utiliza esas tecnologías como soporte. Este artículo comenta las raíces históricas de la relación compleja entre los nuevos medios y el mundo del arte mayoritario, así como exposiciones en museos -multimedia y tradicionales- que se articularon en relación a la cultura tecnológica. Description: Peer reviewed 2011-11-16T23:00:00Z http://hdl.handle.net/10609/10100 Title: El artista en el laboratorio: una cooperación razonablemente traicionera Authors: Prophet, Jane Abstract: The title uses collaborator in its less popular sense: "To cooperate treasonably, as with an enemy occupation force in one's country". The notion of the collaborator is immediately problematized and I will briefly introduce ways in which art-science collaborations can be seen as treasonable co-operations, by arbiters of taste from both the arts and the sciences. In brief, I will suggest that before rapprochement can take place, we need a more nuanced understanding of the gaps between art made with new media, mainstream contemporary art and sciart. My paper, drawing on my own experiences as an artist who has exhibited in all three circuits (with greater and lesser success) will seek to map this no man's land, this gap. My intention is to explore the nature of the gap between the discourses of mainstream contemporary art, new media, and sciart in order that we might better traverse it.; El título de este artículo utiliza la noción de colaborador en el sentido de colaboracionista, es decir, de «cooperar a traición, como por ejemplo con la fuerza de ocupación enemiga en el propio país». La idea del colaborador entra en conflicto de inmediato, e introduciré brevemente modos en los que las colaboraciones entre arte y ciencia pueden considerarse cooperaciones a traición, tanto para los árbitros del gusto de las artes como para los de las de las ciencias. En resumen, sugeriré que antes de que se pueda producir un acercamiento, necesitamos una comprensión más matizada de las brechas que se establecen entre el arte de los nuevos medios, el arte contemporáneo mayoritario y el arte científico o sciart. El artículo, basado en mis propias experiencias como artista que ha expuesto (con mayor o menor éxito) en los tres circuitos, procurará delimitar esta tierra de nadie, esta brecha. Mi intención es explorar la naturaleza de esta brecha entre los discursos del arte contemporáneo mayoritario, el arte de los nuevos medios y el arte científico para poder atravesarla mejor.; El títol d'aquest article utilitza la noció de col·laborador en el sentit de col·laboracionista, és a dir, de «cooperar a traïció, com ara amb la força d'ocupació enemiga al propi país». La idea del col·laborador entra immediatament en conflicte; introduiré breument maneres en les quals les col·laboracions entre art i ciència es poden considerar cooperacions a traïció, tant per als àrbitres del gust de les arts com per als de les de les ciències. En resum, suggeriré que abans no hi pugui haver un acostament, necessitem una comprensió més matisada de les divisòries que s'estableixen entre l'art dels nous mitjans, l'art contemporani majoritari i l'art científic o sciart. L'article, basat en les meves pròpies experiències com a artista que ha exposat (amb més o menys èxit) en els tres circuits, procurarà delimitar aquesta terra de ningú, aquesta divisòria. La meva intenció és explorar la naturalesa d'aquesta divisòria entre els discursos de l'art contemporani majoritari, l'art dels nous mitjans i l'art científic per a poder-la travessar més bé. Description: Peer reviewed 2011-11-16T23:00:00Z http://hdl.handle.net/10609/10099 Title: The artist in the laboratory: co-operating (T)reasonably Authors: Prophet, Jane Abstract: The title uses collaborator in its less popular sense: "To cooperate treasonably, as with an enemy occupation force in one's country". The notion of the collaborator is immediately problematized and I will briefly introduce ways in which art-science collaborations can be seen as treasonable co-operations, by arbiters of taste from both the arts and the sciences. In brief, I will suggest that before rapprochement can take place, we need a more nuanced understanding of the gaps between art made with new media, mainstream contemporary art and sciart. My paper, drawing on my own experiences as an artist who has exhibited in all three circuits (with greater and lesser success) will seek to map this no man's land, this gap. My intention is to explore the nature of the gap between the discourses of mainstream contemporary art, new media, and sciart in order that we might better traverse it.; El título de este artículo utiliza la noción de colaborador en el sentido de colaboracionista, es decir, de «cooperar a traición, como por ejemplo con la fuerza de ocupación enemiga en el propio país». La idea del colaborador entra en conflicto de inmediato, e introduciré brevemente modos en los que las colaboraciones entre arte y ciencia pueden considerarse cooperaciones a traición, tanto para los árbitros del gusto de las artes como para los de las de las ciencias. En resumen, sugeriré que antes de que se pueda producir un acercamiento, necesitamos una comprensión más matizada de las brechas que se establecen entre el arte de los nuevos medios, el arte contemporáneo mayoritario y el arte científico o "sciart". El artículo, basado en mis propias experiencias como artista que ha expuesto (con mayor o menor éxito) en los tres circuitos, procurará delimitar esta tierra de nadie, esta brecha. Mi intención es explorar la naturaleza de esta brecha entre los discursos del arte contemporáneo mayoritario, el arte de los nuevos medios y el arte científico para poder atravesarla mejor.; El títol d'aquest article utilitza la noció de col·laborador en el sentit de col·laboracionista, és a dir, de «cooperar a traïció, com ara amb la força d'ocupació enemiga al propi país». La idea del col·laborador entra immediatament en conflicte; introduiré breument maneres en les quals les col·laboracions entre art i ciència es poden considerar cooperacions a traïció, tant per als àrbitres del gust de les arts com per als de les de les ciències. En resum, suggeriré que abans no hi pugui haver un acostament, necessitem una comprensió més matisada de les divisòries que s'estableixen entre l'art dels nous mitjans, l'art contemporani majoritari i l'art científic o sciart. L'article, basat en les meves pròpies experiències com a artista que ha exposat (amb més o menys èxit) en els tres circuits, procurarà delimitar aquesta terra de ningú, aquesta divisòria. La meva intenció és explorar la naturalesa d'aquesta divisòria entre els discursos de l'art contemporani majoritari, l'art dels nous mitjans i l'art científic per a poder-la travessar més bé. Description: Peer reviewed 2011-11-16T23:00:00Z http://hdl.handle.net/10609/10098 Title: Entre dos fuegos: el arte-ciencia y la guerra entre ciencia y humanidades Authors: Galanter, Philip Abstract: Hi ha una divisió fonamental d'ordre filosòfic entre la cultura moderna de la ciència i la cultura postmoderna de les humanitats. Aquest distanciament cultural és, entre altres coses, la causa subjacent que explica la poca acceptació de l'art científic i de l'art tecnològic en el món de l'art majoritari. No obstant això, en les dues últimes dècades, l'estudi de la complexitat ha comportat una revolució en les ciències. En aquest treball es postula la viabilitat d'ampliar el pensament de la complexitat amb la finalitat d'iniciar una revolució també en les humanitats. Les cosmovisions aparentment irreconciliables del modernisme i del postmodernisme es poden subsumir i unificar en una nova síntesi anomenada complexisme, una síntesi a la qual els artistes que treballen en la frontera de la complexitat poden contribuir decisivament.; There is a fundamental philosophical split between the modern culture of science and the postmodern culture of the humanities. This cultural estrangement is, among other things, the underlying cause for the lack of acceptance of art-science and technology-based art in the mainstream art world. However, in the last two decades the study of complexity has introduced a revolution across the sciences. It is suggested here that complexity thinking can be extended to usher in a revolution in the humanities as well. The apparently irreconcilable world views of modernism and postmodernism can be subsumed and unified by a new synthesis called complexism. And artists working on the complexity frontier can serve a key role in helping to bring this about.; Existe una división fundamental de orden filosófico entre la cultura moderna de la ciencia y la cultura posmoderna de las humanidades. Este distanciamiento cultural es, entre otras cosas, la causa subyacente que explica la poca aceptación del arte científico y del arte tecnológico en el mundo del arte mayoritario. No obstante, en las dos últimas décadas, el estudio de la complejidad ha traído consigo una revolución en las ciencias. En este trabajo se postula la viabilidad de ampliar el pensamiento de la complejidad con el fin de iniciar una revolución también en las humanidades. Las cosmovisiones aparentemente irreconciliables del modernismo y del posmodernismo pueden subsumirse y unificarse en una nueva síntesis llamada complejismo, algo a lo que los artistas que trabajan en la frontera de la complejidad pueden contribuir decisivamente. Description: Peer reviewed 2011-11-16T23:00:00Z http://hdl.handle.net/10609/10097 Title: Shot By Both Sides: Art-Science And The War Between Science And The Humanities Authors: Galanter, Philip Abstract: Hi ha una divisió fonamental d'ordre filosòfic entre la cultura moderna de la ciència i la cultura postmoderna de les humanitats. Aquest distanciament cultural és, entre altres coses, la causa subjacent que explica la poca acceptació de l'art científic i de l'art tecnològic en el món de l'art majoritari. No obstant això, en les dues últimes dècades, l'estudi de la complexitat ha comportat una revolució en les ciències. En aquest treball es postula la viabilitat d'ampliar el pensament de la complexitat amb la finalitat d'iniciar una revolució també en les humanitats. Les cosmovisions aparentment irreconciliables del modernisme i del postmodernisme es poden subsumir i unificar en una nova síntesi anomenada complexisme, una síntesi a la qual els artistes que treballen en la frontera de la complexitat poden contribuir decisivament.; There is a fundamental philosophical split between the modern culture of science and the postmodern culture of the humanities. This cultural estrangement is, among other things, the underlying cause for the lack of acceptance of art-science and technology-based art in the mainstream art world. However, in the last two decades the study of complexity has introduced a revolution across the sciences. It is suggested here that complexity thinking can be extended to usher in a revolution in the humanities as well. The apparently irreconcilable world views of modernism and postmodernism can be subsumed and unified by a new synthesis called complexism. And artists working on the complexity frontier can serve a key role in helping to bring this about.; Existe una división fundamental de orden filosófico entre la cultura moderna de la ciencia y la cultura posmoderna de las humanidades. Este distanciamiento cultural es, entre otras cosas, la causa subyacente que explica la poca aceptación del arte científico y del arte tecnológico en el mundo del arte mayoritario. No obstante, en las dos últimas décadas, el estudio de la complejidad ha traído consigo una revolución en las ciencias. En este trabajo se postula la viabilidad de ampliar el pensamiento de la complejidad con el fin de iniciar una revolución también en las humanidades. Las cosmovisiones aparentemente irreconciliables del modernismo y del posmodernismo pueden subsumirse y unificarse en una nueva síntesis llamada complejismo, algo a lo que los artistas que trabajan en la frontera de la complejidad pueden contribuir decisivamente. Description: Peer reviewed 2011-11-16T23:00:00Z http://hdl.handle.net/10609/10096 Title: Reensamblar componentes, hibridar lo humano y la máquina: cine expandido interdisciplinario y las posibilidades de un discurso de las interfaces Authors: Kim, Ji-hoon Abstract: D'ençà que va començar el segle xxi, el cinema expandit, un concepte pensat per a abraçar diverses pràctiques cinematogràfiques des de mitjan dècada del 1960 fins a mitjan dècada del 1970 -projeccions multipantalla, performances registrades en cinema i vídeo, esdeveniments amb projeccions en directe, instal·lacions, entorns on es combinen diferents mitjans o cinema electrònic o informàtic-, ha rebut una atenció creixent tant per part de les institucions que elaboren discursos i exposicions dedicades a l'art dels nous mitjans com per part de museus que donen suport a l'escena de l'art contemporani majoritari i la desenvolupen. Encara que ja és habitual que donin un nou enfocament d'aquestes pràctiques, considerades durant molt temps heterogènies i per tant marginals en les històries del cinema i de l'art contemporani, els mons de l'art dels nous mitjans i de l'art contemporani majoritari semblen donar voltes molt a prop l'un de l'altre sense arribar a trobar-se, i això fa que s'acreixi l'escissió entre dues tendències del cinema expandit: el cinema d'avantguarda i les experimentacions cinematogràfiques impulsades per la tecnologia digital. Per a superar aquesta escissió, aquest article ofereix noves reflexions sobre les similituds que comparteixen aquestes dues tendències com a plantejament per a un discurs híbrid que revela l'ontologia impura i dinàmica del cinema i els enfocaments multidisciplinaris artístics que han qüestionat la idea d'especificitat del mitjà. El discurs que proposo per a justificar la commensurabilitat entre -i la intersecció de- les dues tendències al mateix temps que mantenen les seves diferències és el de la «interfície», basada en dos significats superposats. L'un entén la interfície com la deconstrucció i el reassemblatge de components materials, tècnics i estètics de mitjans o tecnologies de mitjans que abans es percebien separadament. L'altre entén la interfície com la hibridació d'allò que és humà i allò que és màquina per a investigar i incorporar la idea d'«espectador actiu», que qüestionava la subjectivitat de la seva experiència, marcada per l'aparell com a complex tecno-institucional-discursiu que determina els límits artístics, inclosos els del cinema. Per a legitimar el «discurs de les interfícies» aplicat a ambdues tendències del cinema expandit, compararé breument dos cineastes britànics d'avantguarda (Steve Farrer i Lis Rhodes) amb un parell d'artistes dels mitjans digitals (Simon Penny i Ryoji Ikeda) per a determinar com van explorar recursos concrets, com ara l'espai de projecció panoràmica i la projecció audiovisual sintètica, que conjuguen la interacció fenomenològica entre imatge i espectador.; Since the beginning of the 21st century, Expanded Cinema, a term meant to encompass various non-normative practices of cinema spanning from the mid-1960s to the mid-1970s - multi-screen projections, film/video performances, live projection events, installations, intermedia environments, electronic/computer film - has been given dramatically growing attention both by institutions shaping discourses and exhibitions concerned with new media art and by museums for supporting and developing mainstream contemporary art scenes. While commonly shedding new light on those practices that had long been heterogeneous and thus marginal in the histories of cinema and contemporary art, these two worlds have seemed to spiral closely around each other without ever quite meeting, therefore deepening the schism between two tendencies of Expanded Cinema: the avant-garde cinema and the digitally driven cinematic experimentations. In order to overcome this schism, this paper throws new light on similarities shared by those two tendencies, as the groundwork for a hybrid discourse that offers insights into the impure and dynamic ontology of cinema and the cross-disciplinary approaches to art that have questioned the idea of medium specificity. Here the discourse I propose for elaborating on the commensurability between - and the intersection of - the two tendencies while maintaining their differences is one of "interfacing" that is grounded in two overlapping meanings: interfacing (implying both deconstruction and reassembling) material, technical, and aesthetic components of mediums or media technologies that were perceived as separate, and interfacing (or hybridizing) the human and the machine for the sake of investigating and incorporating the idea of the "active spectator" that fundamentally called into question the subjectivity of spectatorship framed by the apparatus as the techno-institutional-discursive complex constituting the limits of arts including cinema. For substantiating the "discourse of interfacing" applied to both tendencies of Expanded Cinema, I will briefly compare two British avant-garde filmmakers (Steve Farrer and Lis Rhodes) with a couple of digital media artists (Simon Penny and Ryoji Ikeda) in terms of their explorations of the particular devices, such as panoramic projection space and synthetic audiovisual projection, which bring into play the phenomenological interaction between image and spectator.; Desde que comenzó el siglo xxi, el cine expandido, un concepto pensado para abarcar diversas prácticas cinematográficas desde mediados de la década de 1960 hasta mediados de la siguiente -proyecciones multipantalla, perfomances registradas en cine y vídeo, eventos con proyecciones en directo, instalaciones, entornos donde se combinan distintos medios o cine electrónico o informático-, ha recibido una atención creciente tanto por parte de las instituciones que elaboran discursos y exposiciones dedicadas al arte de los nuevos medios como por parte de museos que apoyan y desarrollan la escena del arte contemporáneo mayoritario. Aunque ya es habitual que den un nuevo enfoque de estas prácticas, consideradas durante mucho tiempo heterogéneas y por lo tanto marginales en las historias del cine y del arte contemporáneo, los mundos del arte de los nuevos medios y del arte contemporáneo mayoritario parecen dar vueltas muy cerca el uno del otro sin llegar a encontrarse, acrecentándose así la escisión entre dos tendencias del cine expandido: el cine de vanguardia y las experimentaciones cinematográficas impulsadas por la tecnología digital. Para superar esta escisión, este artículo ofrece nuevas reflexiones sobre las similitudes que comparten esas dos tendencias como planteamiento para un discurso híbrido que revela la ontología impura y dinámica del cine y los enfoques multidisciplinarios artísticos que han cuestionado la idea de especificidad del medio. El discurso que propongo para justificar la conmensurabilidad entre -y la intersección de- las dos tendencias al tiempo que mantienen sus diferencias es el de la «interfaz», basada en dos significados superpuestos. Uno entiende la interfaz como la deconstrucción y el reensamblaje de componentes materiales, técnicos y estéticos de medios o tecnologías de medios que antes se percibían por separado. El otro entiende la interfaz como la hibridación de lo humano y la máquina para investigar e incorporar la idea de «espectador activo», que cuestionaba la subjetividad de su experiencia, marcada por el aparato como complejo tecno-institucional-discursivo que determina los límites artísticos, incluidos los del cine. Para legitimar el «discurso de las interfaces» aplicado a ambas tendencias del cine expandido, compararé brevemente a dos cineastas británicos de vanguardia (Steve Farrer y Lis Rhodes) con un par de artistas de los medios digitales (Simon Penny y Ryoji Ikeda) respecto a cómo exploraron recursos concretos, como el espacio de proyección panorámica y la proyección audiovisual sintética, que conjugan la interacción fenomenológica entre imagen y espectador. Description: Peer reviewed 2011-11-16T23:00:00Z http://hdl.handle.net/10609/10095 Title: Reassembling Components, Hybridizing the Human and the Machine: Cross-disciplining Expanded Cinema and the Possibilities for a Discourse of Interfacing Authors: Kim, Ji-hoon Abstract: D'ençà que va començar el segle xxi, el cinema expandit, un concepte pensat per a abraçar diverses pràctiques cinematogràfiques des de mitjan dècada del 1960 fins a mitjan dècada del 1970 -projeccions multipantalla, performances registrades en cinema i vídeo, esdeveniments amb projeccions en directe, instal·lacions, entorns on es combinen diferents mitjans o cinema electrònic o informàtic-, ha rebut una atenció creixent tant per part de les institucions que elaboren discursos i exposicions dedicades a l'art dels nous mitjans com per part de museus que donen suport a l'escena de l'art contemporani majoritari i la desenvolupen. Encara que ja és habitual que donin un nou enfocament d'aquestes pràctiques, considerades durant molt temps heterogènies i per tant marginals en les històries del cinema i de l'art contemporani, els mons de l'art dels nous mitjans i de l'art contemporani majoritari semblen donar voltes molt a prop l'un de l'altre sense arribar a trobar-se, i això fa que s'acreixi l'escissió entre dues tendències del cinema expandit: el cinema d'avantguarda i les experimentacions cinematogràfiques impulsades per la tecnologia digital. Per a superar aquesta escissió, aquest article ofereix noves reflexions sobre les similituds que comparteixen aquestes dues tendències com a plantejament per a un discurs híbrid que revela l'ontologia impura i dinàmica del cinema i els enfocaments multidisciplinaris artístics que han qüestionat la idea d'especificitat del mitjà. El discurs que proposo per a justificar la commensurabilitat entre -i la intersecció de- les dues tendències al mateix temps que mantenen les seves diferències és el de la «interfície», basada en dos significats superposats. L'un entén la interfície com la deconstrucció i el reassemblatge de components materials, tècnics i estètics de mitjans o tecnologies de mitjans que abans es percebien separadament. L'altre entén la interfície com la hibridació d'allò que és humà i allò que és màquina per a investigar i incorporar la idea d'«espectador actiu», que qüestionava la subjectivitat de la seva experiència, marcada per l'aparell com a complex tecno-institucional-discursiu que determina els límits artístics, inclosos els del cinema. Per a legitimar el «discurs de les interfícies» aplicat a ambdues tendències del cinema expandit, compararé breument dos cineastes britànics d'avantguarda (Steve Farrer i Lis Rhodes) amb un parell d'artistes dels mitjans digitals (Simon Penny i Ryoji Ikeda) per a determinar com van explorar recursos concrets, com ara l'espai de projecció panoràmica i la projecció audiovisual sintètica, que conjuguen la interacció fenomenològica entre imatge i espectador.; Since the beginning of the 21 century, Expanded Cinema, a term meant to encompass various non-normative practices of cinema spanning from the mid-1960s to the mid-1970s - multi-screen projections, film/video performances, live projection events, installations, intermedia environments, electronic/computer film - has been given dramatically growing attention both by institutions shaping discourses and exhibitions concerned with new media art and by museums for supporting and developing mainstream contemporary art scenes. While commonly shedding new light on those practices that had long been heterogeneous and thus marginal in the histories of cinema and contemporary art, these two worlds have seemed to spiral closely around each other without ever quite meeting, therefore deepening the schism between two tendencies of Expanded Cinema: the avant-garde cinema and the digitally driven cinematic experimentations. In order to overcome this schism, this paper throws new light on similarities shared by those two tendencies, as the groundwork for a hybrid discourse that offers insights into the impure and dynamic ontology of cinema and the cross-disciplinary approaches to art that have questioned the idea of medium specificity. Here the discourse I propose for elaborating on the commensurability between - and the intersection of - the two tendencies while maintaining their differences is one of "interfacing" that is grounded in two overlapping meanings: interfacing (implying both deconstruction and reassembling) material, technical, and aesthetic components of mediums or media technologies that were perceived as separate, and interfacing (or hybridizing) the human and the machine for the sake of investigating and incorporating the idea of the "active spectator" that fundamentally called into question the subjectivity of spectatorship framed by the apparatus as the techno-institutional-discursive complex constituting the limits of arts including cinema. For substantiating the "discourse of interfacing" applied to both tendencies of Expanded Cinema, I will briefly compare two British avant-garde filmmakers (Steve Farrer and Lis Rhodes) with a couple of digital media artists (Simon Penny and Ryoji Ikeda) in terms of their explorations of the particular devices, such as panoramic projection space and synthetic audiovisual projection, which bring into play the phenomenological interaction between image and spectator.; Desde que comenzó el siglo xxi, el cine expandido, un concepto pensado para abarcar diversas prácticas cinematográficas desde mediados de la década de 1960 hasta mediados de la siguiente -proyecciones multipantalla, perfomances registradas en cine y vídeo, eventos con proyecciones en directo, instalaciones, entornos donde se combinan distintos medios o cine electrónico o informático-, ha recibido una atención creciente tanto por parte de las instituciones que elaboran discursos y exposiciones dedicadas al arte de los nuevos medios como por parte de museos que apoyan y desarrollan la escena del arte contemporáneo mayoritario. Aunque ya es habitual que den un nuevo enfoque de estas prácticas, consideradas durante mucho tiempo heterogéneas y por lo tanto marginales en las historias del cine y del arte contemporáneo, los mundos del arte de los nuevos medios y del arte contemporáneo mayoritario parecen dar vueltas muy cerca el uno del otro sin llegar a encontrarse, acrecentándose así la escisión entre dos tendencias del cine expandido: el cine de vanguardia y las experimentaciones cinematográficas impulsadas por la tecnología digital. Para superar esta escisión, este artículo ofrece nuevas reflexiones sobre las similitudes que comparten esas dos tendencias como planteamiento para un discurso híbrido que revela la ontología impura y dinámica del cine y los enfoques multidisciplinarios artísticos que han cuestionado la idea de especificidad del medio. El discurso que propongo para justificar la conmensurabilidad entre -y la intersección de- las dos tendencias al tiempo que mantienen sus diferencias es el de la «interfaz», basada en dos significados superpuestos. Uno entiende la interfaz como la deconstrucción y el reensamblaje de componentes materiales, técnicos y estéticos de medios o tecnologías de medios que antes se percibían por separado. El otro entiende la interfaz como la hibridación de lo humano y la máquina para investigar e incorporar la idea de «espectador activo», que cuestionaba la subjetividad de su experiencia, marcada por el aparato como complejo tecno-institucional-discursivo que determina los límites artísticos, incluidos los del cine. Para legitimar el «discurso de las interfaces» aplicado a ambas tendencias del cine expandido, compararé brevemente a dos cineastas británicos de vanguardia (Steve Farrer y Lis Rhodes) con un par de artistas de los medios digitales (Simon Penny y Ryoji Ikeda) respecto a cómo exploraron recursos concretos, como el espacio de proyección panorámica y la proyección audiovisual sintética, que conjugan la interacción fenomenológica entre imagen y espectador. Description: Peer reviewed 2011-11-16T23:00:00Z http://hdl.handle.net/10609/10094 Title: Dispositivo, instrumento, aparato: un ensayo de definiciones Authors: Gagnon, Jean Abstract: En aquest article s'intenta, mitjançant l'assaig d'una sèrie de definicions, exposar molt breument la problemàtica que suscita la terminologia utilitzada en els processos de debat o crítica de les obres d'art dels mitjans. D'altra banda, s'hi examinen tres termes: dispositiu, instrument i s'hi introdueix la noció d'aparell. Així mateix, en l'article s'intenta formular un discurs híbrid navegant per les definicions d'aquests conceptes a través de la música i de les teories científiques.; An essay of definitions, this article attempts very briefly to problematize the terminology employed to discuss or critique media art works. It examines three terms: apparatus, instrument, and introduces the notion of apparel. This article also attempts a hybrid discourse by navigating through the definitions of these concepts by way of music and science theories.; En el presente artículo se intenta, mediante el ensayo de una serie de definiciones, exponer muy brevemente la problemática que suscita la terminología empleada en los procesos de debate o crítica de las obras de arte de los medios. Por otro lado, se examinan tres términos: dispositivo, instrumento y se introduce la noción de aparato. Asimismo, en el artículo se intenta formular un discurso híbrido navegando por las definiciones de estos conceptos a través de la música y de las teorías científicas. Description: Peer reviewed 2011-11-16T23:00:00Z http://hdl.handle.net/10609/10093 Title: Apparatus, instrument, apparel: an essay of definitions Authors: Gagnon, Jean Abstract: En aquest article s'intenta, mitjançant l'assaig d'una sèrie de definicions, exposar molt breument la problemàtica que suscita la terminologia utilitzada en els processos de debat o crítica de les obres d'art dels mitjans. D'altra banda, s'hi examinen tres termes: dispositiu, instrumenti s'hi introdueix la noció d'aparell. Així mateix, en l'article s'intenta formular un discurs híbrid navegant per les definicions d'aquests conceptes a través de la música i de les teories científiques.; An essay of definitions, this article attempts very briefly to problematize the terminology employed to discuss or critique media art works. It examines three terms: apparatus, instrument, and introduces the notion of apparel. This article also attempts a hybrid discourse by navigating through the definitions of these concepts by way of music and science theories.; En el presente artículo se intenta, mediante el ensayo de una serie de definiciones, exponer muy brevemente la problemática que suscita la terminología empleada en los procesos de debate o crítica de las obras de arte de los medios. Por otro lado, se examinan tres términos: dispositivo, instrumento y se introduce la noción de aparato. Asimismo, en el artículo se intenta formular un discurso híbrido navegando por las definiciones de estos conceptos a través de la música y de las teorías científicas. Description: Peer reviewed 2011-11-16T23:00:00Z