La anulación de laudos por arbitrariedad: la desvirtuación del arbitraje comercial

Abstract

Este trabajo propone una crítica a la doctrina revisionista iniciada por la Sentencia de 28 de enero de 2015 del Tribunal Superior de Justicia de Madrid, en la que se declaró la nulidad del laudo arbitral por vulnerar el orden público económico y por insuficiencia de motivación (arbitrariedad). Se argumenta que la anulación de un laudo no puede basarse en una supuesta falta de motivación del mismo, pues eso sólo conduciría a la desvirtuación de la finalidad misma del arbitraje, que es la exclusión de la jurisdicción ordinaria que emana de la voluntad de las partes. En primer lugar, porque la motivación de un laudo no tiene cabida en la noción de orden público. En segundo lugar, porque el canon de arbitrariedad no es aplicable a los laudos arbitrales, en tanto que el laudo arbitral no es equiparable a la sentencia judicial, principalmente porque el arbitraje se asienta en el artículo 10 de la Constitución Española de 1978 (autonomía de la voluntad) y no en su artículo 24 (tutela judicial efectiva). En ese marco, se discute la necesidad de que se aplique un estándar de motivación propio de los laudos arbitrales, que tenga en cuenta su naturaleza, así como su anclaje en la Constitución. Para contribuir al debate sobre este asunto, este trabajo propone una aproximación a cómo debería ser dicho estándar, inspirándose en el criterio de los comités de anulación bajo el Convenio del CIADI y recuperando la anterior regla de los tribunales españoles que, si bien incompleta, iba en total consonancia con la línea decisoria de estos comités.

Aquest treball proposa una crítica a la doctrina revisionista iniciada per la Sentència de 28 de gener de 2015 del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, en la qual es va declarar la nul·litat del laude arbitral per vulnerar l'ordre públic econòmic i per insuficiència de motivació (arbitrarietat). S'argumenta que l'anul·lació d'un laude no pot basar-se en una suposada falta de motivació d'aquest, perquè això només conduiria a la desvirtuació de la finalitat mateixa de l'arbitratge, que és l'exclusió de la jurisdicció ordinària que emana de la voluntat de les parts. En primer lloc, perquè la motivació d'un laude no té cabuda en la noció d'ordre públic. En segon lloc, perquè el cànon d'arbitrarietat no és aplicable als laudes arbitrals, en tant que el laude arbitral no és equiparable a la sentència judicial, principalment perquè l'arbitratge s'assenteix en l'article 10 de la Constitució Espanyola de 1978 (autonomia de la voluntat) i no en el seu article 24 (tutela judicial efectiva). En aquest marc, es discuteix la necessitat que s'apliqui un estàndard de motivació propi dels laudes arbitrals, que tingui en compte la seva naturalesa, així com el seu ancoratge en la Constitució. Per a contribuir al debat sobre aquest assumpte, aquest treball proposa una aproximació a com hauria de ser aquest estàndard, inspirant-se en el criteri dels comitès d'anul·lació sota el Conveni del CIADI i recuperant l'anterior regla dels tribunals espanyols que, si bé incompleta, anava en total consonància amb la línia decisòria d'aquests comitès.

This work proposes a critique of the revisionist doctrine initiated by the Judgment of January 28, 2015 of the Superior Court of Justice of Madrid, in which the nullity of the arbitration award was declared for violating the economic public order and for insufficient motivation (arbitrariness ). It is argued that the annulment of an award cannot be based on an alleged lack of motivation, since that would only lead to the distortion of the purpose of the arbitration itself, which is the exclusion of the ordinary jurisdiction emanating from the will of the parties . In the first place, because the motivation of an award has no place in the notion of public order. Second, because the arbitration fee is not applicable to arbitration awards, while the arbitration award is not comparable to the judicial decision, mainly because arbitration is based on article 10 of the Spanish Constitution of 1978 (autonomy of the will) and not in its article 24 (effective judicial protection). In this context, the need to apply a standard of motivation of arbitration awards, which takes into account their nature, as well as their anchorage in the Constitution is discussed. To contribute to the debate on this issue, this paper proposes an approximation of how that standard should be, drawing on the criteria of the cancellation committees under the ICSID Convention and recovering the previous rule of the Spanish courts that, although incomplete, was going in line with the decision line of these committees.