Conclusions
- L'obra estudiada té característiques totalment renaixentistes:
- Per la hipersensibilitat demostrada pel llenguatge, per l'elogi de la
llengua vulgar, pel coneixement del llatí ric i elegant i pels coneixements
evidents dels clàssics de l'autor.
- Pel gènere emprat: un diàleg de característiques doxogràfiques
- Pel tarannà: no hi ha detalls escabrosos o de mal gust, sinó que es
respecta en tot moment el decòrum, fins i tot en moments que es podria
traslluir tensió entre els interlocutors a causa de la diversitat
d'opinions i d'interessos.
- Per l'autoafirmació constant de la personalitat de l'autor, el
reconeixement de la pròpia personalitat, cosa que efectua amb multitud
de marques textuals.
- L'autor era una persona amb estudis humanístics, encara que sembla ser
que no havia estudiat a la universitat; per tant, era un humanista segons la
segona accepció, és a dir, un erudit, però no un professor universitari
amb profunds coneixements dels studia humanitatis; senzillament, era
una persona educada que es movia amb facilitat entre els clàssics, que
dominava prou el llatí i que tenia interès per l'antiguitat i sembla que
havia fet força lectures contemporànies, o que estava dins de l'ambient en
què es comentaven. Al mateix temps demostra un gran interès per la participació
activa en la política i la societat, per influir-hi intel·lectualment -i
també materialment-, molt propi de l'home del Renaixement. Al mateix temps,
però, és una figura amb ombres:
- Tot i ser un intel·lectual, era una persona amb tendència a
les baralles, un busca-raons que pateix agressions, desterraments,
problemes amb la justícia...
- És un polític molt conegut a Tortosa, membre d'una família
benestant i influent, raonablement ric, que escriu la millor prosa
catalana del Renaixement... però no deixa cap petja més com a
escriptor: el seu nom surt en multitud de documents de l'època, però
no hi ha una ratlla que digui que havia escrit alguna cosa amb interès
literari. Tampoc no coneixem -que jo sàpiga- cap mena de
correspondència amb altres escriptors.
- És una persona amb gran capacitat d'observació, tant per aspectes sociolingüístics
com de ciències socials i naturals.
- L'obra degué ser escrita per a ser presentada al comte d'Aitona el 1557,
però sembla plausible que, entre l'època de l'escriptura i la primera
edició, tres-cents anys mes tard, potser va patir petits retocs que podrien
fer-nos pensar que havia estat escrita més tard.
- El recorregut per Tortosa és possible, la forma com es presenta és
versemblant... però és gairebé impossible de seguir: en algun cas, com al
primer col·loqui, és massa curt per al temps que hauria de durar la
xerrada. En el cinquè no hi ha problema, es desenvolupa dins de casa de
Lúcio. En els altres col·loquis, especialment el segon, el tercer i el quart,
les pistes que dóna són molt poc concretes, insuficients per a poder-lo
refer amb seguretat. En el cas del sisè, és impossible d'esbrinar en quin paiol
pugen a la barca i fins on van. Si penséssim que fins a l'Assut, seria un
recorregut massa llarg, però si fos més curt no sembla que pogués parlar
i ensenyar les coses que va dient Fàbio, com semblaria que deu estar fent.
- Així, doncs, el recorregut és més versemblant que veraç. malgrat
això, en el treball he ofert cinc recorreguts que crec que podrien ser
els realitzats pels personatges de Despuig i que avui dia es poden fer
caminant -excepte passar pel pont de barques, és clar: cal anar a
voltar pel pont de l'Estat- o en barca.
- Crec que mostrant els diversos indrets de la ciutat espot entendre
millor l'obra i l'època.
- L'obra és més literària que històrica: malgrat que Despuig
necessàriament havia de tenir uns grans coneixements d'història, el que
més li interessa de la història és poder adaptar-la al seu pensament
polític: defensa la unitat d'Espanya, però amb una diferenciació clara
entre Corones; creu en les possibilitats del català com a llengua, té
consciència de la identitat catalana, tant des del punt de vista polític com
lingüístic, se sent pertanyent a la comunitat lingüística, a la nació
catalana.
- Per una part, defensa el pactisme enfront de l'absolutisme, en la
línia de la tradició catalana, contra la castellana i les noves idees polítiques
en voga, en especial les idees maquiavel·lianes.
- Defensa la participació de la Corona d'Aragó en la història
d'Espanya.
- Segueix la tradició dels cronistes catalans, que intenten justificar
la història de Catalunya mitjançant l'ús de la literatura, crear
noves realitats o fer adaptacions de la realitat històrica -o de les
transformacions de la història que han fet historiadors castellans-.