Conclusions 

• L'obra estudiada té característiques totalment renaixentistes:
  • Per la hipersensibilitat demostrada pel llenguatge, per l'elogi de la llengua vulgar, pel coneixement del llatí ric i elegant i pels coneixements evidents dels clàssics de l'autor.
  • Pel gènere emprat: un diàleg de característiques doxogràfiques
  • Pel tarannà: no hi ha detalls escabrosos o de mal gust, sinó que es respecta en tot moment el decòrum, fins i tot en moments que es podria traslluir tensió entre els interlocutors a causa de la diversitat d'opinions i d'interessos.
  • Per l'autoafirmació constant de la personalitat de l'autor, el reconeixement de la pròpia personalitat, cosa que efectua amb multitud de marques textuals.
• L'autor era una persona amb estudis humanístics, encara que sembla ser que no havia estudiat a la universitat; per tant, era un humanista segons la segona accepció, és a dir, un erudit, però no un professor universitari amb profunds coneixements dels studia humanitatis; senzillament, era una persona educada que es movia amb facilitat entre els clàssics, que dominava prou el llatí i que tenia interès per l'antiguitat i sembla que havia fet força lectures contemporànies, o que estava dins de l'ambient en què es comentaven. Al mateix temps demostra un gran interès per la participació activa en la política i la societat, per influir-hi intel·lectualment -i també materialment-, molt propi de l'home del Renaixement. Al mateix temps, però, és una figura amb ombres:
  •  Tot i ser un intel·lectual, era una persona amb tendència a les baralles, un busca-raons que pateix agressions, desterraments, problemes amb la justícia...
  • És un polític molt conegut a Tortosa, membre d'una família benestant i influent, raonablement ric, que escriu la millor prosa catalana del Renaixement... però no deixa cap petja més com a escriptor: el seu nom surt en multitud de documents de l'època, però no hi ha una ratlla que digui que havia escrit alguna cosa amb interès literari. Tampoc no coneixem -que jo sàpiga- cap mena de correspondència amb altres escriptors.
  • És una persona amb gran capacitat d'observació, tant per aspectes sociolingüístics com de ciències socials i naturals.
• L'obra degué ser escrita per a ser presentada al comte d'Aitona el 1557, però sembla plausible que, entre l'època de l'escriptura i la primera edició, tres-cents anys mes tard, potser va patir petits retocs que podrien fer-nos pensar que havia estat escrita més tard.
• El recorregut per Tortosa és possible, la forma com es presenta és versemblant... però és gairebé impossible de seguir: en algun cas, com al primer col·loqui, és massa curt per al temps que hauria de durar la xerrada. En el cinquè no hi ha problema, es desenvolupa dins de casa de Lúcio. En els altres col·loquis, especialment el segon, el tercer i el quart, les pistes que dóna són molt poc concretes, insuficients per a poder-lo refer amb seguretat. En el cas del sisè, és impossible d'esbrinar en quin paiol pugen a la barca i fins on van. Si penséssim que fins a l'Assut, seria un recorregut massa llarg, però si fos més curt no sembla que pogués parlar i ensenyar les coses que va dient Fàbio, com semblaria que deu estar fent.
  • Així, doncs, el recorregut és més versemblant que veraç. malgrat això, en el treball he ofert cinc recorreguts que crec que podrien ser els realitzats pels personatges de Despuig i que avui dia es poden fer caminant -excepte passar pel pont de barques, és clar: cal anar a voltar pel pont de l'Estat- o en barca.
  • Crec que mostrant els diversos indrets de la ciutat espot entendre millor l'obra i l'època.
• L'obra és més literària que històrica: malgrat que Despuig necessàriament havia de tenir uns grans coneixements d'història, el que més li interessa de la història és poder adaptar-la al seu pensament polític: defensa la unitat d'Espanya, però amb una diferenciació clara entre Corones; creu en les possibilitats del català com a llengua, té consciència de la identitat catalana, tant des del punt de vista polític com lingüístic, se sent pertanyent a la comunitat lingüística, a la nació catalana.
  • Per una part, defensa el pactisme enfront de l'absolutisme, en la línia de la tradició catalana, contra la castellana i les noves idees polítiques en voga, en especial les idees maquiavel·lianes.
  • Defensa la participació de la Corona d'Aragó en la història d'Espanya.
  • Segueix la tradició dels cronistes catalans, que intenten justificar la història de Catalunya mitjançant l'ús de la literatura, crear noves realitats o fer adaptacions de la realitat històrica -o de les transformacions de la història que han fet historiadors castellans-.