Herbart i la praxis educativa: “Entre l’agent i el subjecte. La creació del vincle educatiu per mitjà de la transmissió cultural

Abstract

A l’inici del grau d’Educació Social tenim el cap ple d'idees romàntiques. Pensem que per ajudar a una persona el més important és tenir una bona connexió amb la persona. Crear un bon vincle amb ella, perquè potser així és més fàcil que accepti el nostre suport. A mesura que el grau avança i ens tornem més crítics i reflexius, entenem que l’imaginari del professional salvador, és tan perillós com els factors estructurals que porten les persones a viure situacions de necessitat, vulnerabilitat i risc social. Comencem a aprendre que el vincle no es crea a partir de la dimensió relacional sinó que és un vincle “mediat” per un tercer objecte, els béns culturals. Per aquest motiu, la nostra feina és la de caminar al costat de la persona esporàdicament. Una travessia en què oferim àncores, ja disponibles a la seva xarxa social i comunitària, on aferrar-se quan demà ja no caminem al seu costat. Però què vol dir a la pràctica transmetre béns culturals? Com es fa? Quins béns culturals es poden transmetre? Aquestes són les preguntes a les quals vol donar resposta aquest TFG. Teòricament basant-nos en la relectura de Violeta Núñez de les teories pedagògiques de Johann Friedrich Herbart. Metodològicament en l’anàlisi d’alguns episodis del reality show Queer Eye.

Al inicio del grado de Educación Social tenemos el jefe lleno de ideas románticas. Pensamos que para ayudar a una persona lo más importante es tener una buena conexión con la persona. Crear un buen vínculo con ella, porque quizás así es más fácil que acepte nuestro apoyo. A medida que el grado avanza y nos volvemos más críticos y reflexivos, entendemos que el imaginario del profesional salvador, es tan peligroso como los factores estructurales que llevan las personas a vivir situaciones de necesidad, vulnerabilidad y riesgo social. Empezamos a aprender que el vínculo no se crea a partir de la dimensión relacional sino que es un vínculo “mediado” por un tercer objeto, los bienes culturales. Por este motivo, nuestro trabajo es la de andar junto a la persona esporádicamente. Una travesía en que ofrecemos àncores, ya disponibles en su red social y comunitaria, donde aferrarse cuando mañana ya no andamos a su lado. Pero qué quiere decir a la práctica transmitir bienes culturales? Cómo se hace? Qué bienes culturales se pueden transmitir? Estas son las preguntas a las cuales quiere dar respondida este TFG. Teóricamente basándonos en la relectura de Violeta Núñez de las teorías pedagógicas de Johann Friedrich Herbart. Metodológicamente en el análisis de algunos episodios del reality show Queer Eye.

At the beginning of the Social Education degree we have the head full of romantic ideas. We think that to help a person the most important thing is to have a good connection with the person. To create a good bond with him/her, because maybe then it is easier for him/her to accept our support. As the degree progresses and we become more critical and reflective, we understand that the imaginary of the professional savior is as dangerous as the structural factors that lead people to live situations of need, vulnerability and social risk. We begin to learn that the link is not created from the relational dimension but is a link "mediated" by a third object, cultural goods. For this reason, our work is to walk with the person sporadically. A journey in which we offer them a place to cling to, already available in their social and community network, when tomorrow we will no longer be by their side. But what does it mean in practice to transmit cultural goods? How is it done? What cultural goods can be transmitted? These are the questions that this TFG aims to answer. Theoretically based on Violeta Núñez's rereading of Johann Friedrich Herbart's pedagogical theories. Methodologically based on the analysis of some episodes of the reality show Queer Eye.