La interiorització del discurs sobre el cos de la dansa clàssica. Aproximació des de la sociologia del cos i de les emocions amb perspectiva de gènere

Abstract

La dansa escènica professional basada en la tècnica del ballet és una pràctica eminentment disciplinària, estant travessada per un discurs sobre el cos molt concret. Aquest treball pretén observar les particularitats d’aquest discurs, com s’interioritza per part dels i les intèrprets, quins efectes té sobre el seu cos, la seva autopercepció o les seves relacions amb els i les altres i, finalment, si aquestes conseqüències són diferents segons si va dirigit a ballarins o a ballarines. Per fer-ho, s’ha optat per una aproximació qualitativa i interpretativa, de manera que s’ha entrevistat a vint-i-cinc persones (deu ballarins i deu ballarines professionals, una experta en tècnica, un mestre i una mestra de companyia i un director i una directora de companyia) i s’han analitzat els seus testimonis usant referents teòrics de la sociologia del cos, la sociologia de les emocions i la perspectiva de gènere. La conclusió més destacada a la qual s’arriba és que el discurs sobre el cos d’aquesta institució és molt restrictiu i generitzat. És a dir, molt exigent per tothom, però més violent, complex d’assolir, degradant i problemàtic –tant a escala física com emocional– per les ballarines, sobretot durant l’etapa formativa (adolescència).