El híbrido poscrítico

Abstract

Hem arribat a un punt en què apel·lem a la teoria crítica per a respondre una pregunta bàsica: fins a quin punt continua essent avui rellevant, vàlida i potencialment productiva la criticitat, o «coneixement opositor»? Proposo que deixem enrere el relativisme, les ambigüitats del postmodernisme i el pessimisme a la moda per a adoptar una nova perspectiva «postcrítica». La postcriticitat significa participar en estratègies proactives que desencadenin solucions de tipus emprenedor, interdisciplinàries, innovadores, redimensionables i realitzables per als reptes de caràcter col·lectiu. D'alguna manera, podríem dir que, encara que bloqueja la nostàlgia d'una època anterior més simple, la postcriticitat pot representar una retroadaptació del modernisme amb tot el que s'ha après l'últim segle per a començar a dissenyar mètodes i mitjans que produeixin resultats en les diferents disciplines; no és un mer lluïment d'evangelisme jingoista que impulsa una causa. A partir d'aquí s'obre una porta a la possibilitat d'heretar els aspectes essencials de l'ambició modernista per la participació i a l'establiment de programes d'acció, sense haver d'acceptar l'ambigüitat del postmodernisme.

The title uses collaborator in its less popular sense: "To cooperate treasonably, as with an enemy occupation force in one's country". The notion of the collaborator is immediately problematized and I will briefly introduce ways in which art-science collaborations can be seen as treasonable co-operations, by arbiters of taste from both the arts and the sciences. In brief, I will suggest that before rapprochement can take place, we need a more nuanced understanding of the gaps between art made with new media, mainstream contemporary art and sciart. My paper, drawing on my own experiences as an artist who has exhibited in all three circuits (with greater and lesser success) will seek to map this no man's land, this gap. My intention is to explore the nature of the gap between the discourses of mainstream contemporary art, new media, and sciart in order that we might better traverse it.

Hemos llegado a un punto en el que apelamos a la teoría crítica para responder una pregunta básica: ¿hasta qué punto sigue siendo hoy relevante, válida y potencialmente productiva la criticidad, o «conocimiento opositor»? Propongo que dejemos atrás el relativismo, las ambigüedades del posmodernismo y el pesimismo a la moda para adoptar una nueva perspectiva «poscrítica». La poscriticidad significa participar de estrategias proactivas que desencadenen soluciones de tipo emprendedor, interdisciplinarias, innovadoras, redimensionables y realizables para los retos de carácter colectivo. De algún modo, podría decirse que, aunque bloquea la nostalgia de una época anterior más simple, la poscriticidad puede suponer una retroadaptación del modernismo con todo lo aprendido en el último siglo para empezar a diseñar métodos y medios que produzcan resultados en las distintas disciplinas; no es un mero lucimiento de evangelismo jingoísta que impulsa una causa. A partir de aquí se abre una puerta a la posibilidad de heredar los aspectos esenciales de la ambición modernista por la participación y al establecimiento de programas de acción, sin tener que aceptar la ambigüedad del posmodernismo.