CCC: ¿Centro de Cultura Contemporánea o cultura en circuito cerrado? Una aproximación a los centros culturales de nueva generación en la España de entrecrisis (2015-2020)

Abstract

El trabajo plantea un estudio crítico de los espacios culturales en la España reciente (2015-2020) a partir de la moderna institución Centro de Cultura Contemporánea (CCC), consagrada en nuestro país por el CCCB de Barcelona y reformulada a lo largo del territorio estatal con distintos apelativos. Esta figura conflictiva, por su importante incidencia en el hábitat urbano y su tendencia a la autorreferencialidad, permite analizar las distintas tensiones que orbitan alrededor de las ideas de cultura y políticas culturales, siendo fundamental su relación con los equipamientos de proximidad y las manifestaciones artísticas populares, al tiempo que invita a identificar un determinado cambio de paradigma que deja atrás el proyecto democratizador de la segunda mitad del siglo XX.

El treball planteja un estudi crític dels espais culturals a l'Espanya recent (2015-2020) a partir de la moderna institució Centre de Cultura Contemporània (CCC), consagrada al nostre país pel CCCB de Barcelona i reformulada al llarg del territori estatal amb diferents apel·latius. Aquesta figura conflictiva, per la seva important incidència en l'hàbitat urbà i la seva tendència a l'autoreferencialitat, permet analitzar les diferents tensions que orbiten al voltant de les idees de cultura i polítiques culturals, sent fonamental la seva relació amb els equipaments de proximitat i les manifestacions artístiques populars, al mateix temps que convida a identificar un determinat canvi de paradigma que deixa enrere el projecte democratitzador de la segona meitat del segle XX.

The paper proposes a critical study of cultural spaces in recent Spain (2015-2020) from the modern institution Centro de Cultura Contemporánea (CCC), consecrated in our country by the CCCB in Barcelona and reformulated throughout the state territory with different appellatives. This conflictive figure, due to its significant impact on the urban habitat and its tendency to self-referentiality, allows us to analyze the different tensions that orbit around the ideas of culture and cultural policies, being fundamental its relationship with the facilities of proximity and popular artistic manifestations, while inviting us to identify a certain paradigm shift that leaves behind the democratizing project of the second half of the twentieth century.