Migracions i despoblament: dos camins que s'encreuen?

Abstract

L’àmbit rural català, des de fa uns anys, es troba en procés de despoblament amb un índex d’envelliment poblacional alt, degut, en part, a l’èxode camp - ciutat. Aquesta dinàmica s’ha vist contraposada a la realitat de persones joves que, després de la crisi de la Covid-19 han decidit tornar als pobles, atrets per un model de vida oposada al ritme de vida frenètic que propicien les ciutats. D’altra banda, és innegable que Catalunya és terra d’arribada de molts joves que han migrat sols i que un cop assoleixen la majoria d’edat es troben en una situació d’alta vulnerabilitat. Molts d’ells resideixen a les ciutats grans, perquè és on hi ha més concentració de recursos i serveis on acollir-se i també perquè hi troben grups d’iguals amb qui relacionar-se. El model urbà, però, també porta a aquestes persones a viure en barris marginals on l’habitatge té un cost més assequible i a treballar en feines més precàries perquè, sovint, no tenen cap qualificació. En aquest assaig vull reflexionar sobre com l’Educació Social i la seua praxis pot ser un element dinamitzador que obri portes als joves que han migrat sols sent menors d’edat cap al món rural, en comunitats reduïdes - pobles de menys de 2.000 habitats -, caminant cap a models d’acollida integral, la xarxa comunitària que els pot brindar i les oportunitats d’habitatge i feina, sent agents que frenin el despoblament rural arreu del territori.