Adam Curle : Radical Peacemaker and Pioneer of Peace Studies

Abstract

Aquest article presenta un relat biogràfic d'Adam Curle, amb un èmfasi especial en el desenvolupament de les seves idees sobre la pau i els estudis per la pau i en l'impacte que aquestes idees van tenir sobre el desenvolupament d'aquest camp en els aspectes teòric i pràctic. Curle va ser el professor fundador del Departament d'Estudis per la Pau a la Universitat de Bradford al Regne Unit. Nomenat catedràtic l'any 1973, el Departament va iniciar els seus programes d'ensenyament i recerca l'any 1974. En aquest article es ressegueixen i s'analitzen la influència de Curle sobre el Departament i el seu desenvolupament d'una teoria i una pràctica de la pau i la conciliació. La seva teoria de la pau es basava en una síntesi de perspectives acadèmiques que recorren a la psicologia, l'antropologia i la teoria del desenvolupament, així com a la primera teoria de la pau d'altres innovadors en el camp dels estudis per la pau, entre els quals s'inclouen Johan Galtung y Kenneth Boulding. La seva pràctica de la pau es va desenvolupar a partir de l'experiència en el conflicte a gran escala de la Guerra Civil de Nigèria i en el conflicte entre l'Índia i Pakistan dels anys seixanta i setanta del segle passat, i es va distingir pel seu ús de la mediació no oficial o transformativa com a complement de la diplomàcia formal en conflictes d'aquesta mena. El seu ús de la mediació es va modificar més endavant quan, en els anys noranta del segle passat i en el context de la Guerra dels Balcans, va ajudar a mobilitzar suport per a la població local que volia oposar-se a la guerra civil i construir comunitats per la pau i cultures de pau. Al llarg del seu camí també va ser el precursor de la idea de la consolidació de la pau des de baix, que actualment els acadèmics i els professionals accepten com a mode principal de consolidació de la pau.

This article presents a biographical account of Adam Curle, focusing especially on the development of his ideas on peace and peace studies and the impact these had on the evolution of the field at the level of theory and of practice. Curle was the founding Professor of the Department of Peace Studies at the University of Bradford in the UK. Appointed to the Chair in 1973, the department launched its teaching and research programmes in 1974. Curle's influence on the department and his development of a theory and practice of peace and peacemaking is traced and analysed in this article. His theory of peace was based on a synthesis of academic perspectives drawing on psychology, anthropology and development theory, and on the early peace theory of other innovators in the field of peace studies, including Johan Galtung and Kenneth Boulding. His peace practice was based on the experience of large scale conflict in the Nigerian Civil War and the India Pakistan conflict in the 1960s and 1970s, and was distinguished by his use of non-official or track two mediation as a complement to formal diplomacy in such conflicts. His use of mediation was modified later when, in the 1990s, in the context of the civil war in the Balkans, he helped to mobilise support for local people who wished to resist the civil war and to build peaceful communities and cultures of peace. In this way he also pioneered the idea of peace building from below, currently recognised as a leading mode of peacemaking amongst academics and practitioners.

Este artículo ofrece un relato biográfico de Adam Curle, centrado especialmente en el desarrollo de sus ideas sobre la paz y de los estudios sobre la paz, y del impacto que han tenido sus ideas en el desarrollo de este campo a nivel teórico y práctico. Curle fue el profesor fundador del departamento de Estudios sobre la paz de la Universidad de Bradford en el Reino Unido. Tras el nombramiento para la cátedra en 1973, el departamento inició sus programas de enseñanza e investigación en 1974. En este artículo, se localiza y analiza la influencia de Curle en el departamento y su desarrollo de una teoría y práctica para la paz y la pacificación. Su teoría de la paz se basaba en una síntesis de perspectivas académicas inspiradas en la psicología, la antropología y la teoría del desarrollo, además de en las primeras teorías sobre la paz de otros innovadores del campo de los estudios sobre la paz, como Johan Galtung y Kenneth Boulding. Su práctica de la paz se desarrolló a partir de su experiencia en conflictos a gran escala como la Guerra Civil de Nigeria y el conflicto entre India y Pakistán de las décadas de 1960 y 1970, y se distinguió por usar mediaciones informales, o no oficiales, de forma complementaria a la diplomacia formal en dichos conflictos. Posteriormente, en la década de 1990, modificó su forma de emplear la mediación en el contexto de la guerra civil en los Balcanes, cuando ayudó a movilizar el apoyo de la población local que deseaba oponer resistencia a la guerra civil y crear comunidades pacíficas y culturas de paz. De esta forma, fue pionero también de la idea de pacificar desde abajo, reconocida actualmente como modo principal de pacificación entre académicos y practicantes.

Cet article présente un compte-rendu biographique d'Adam Curle, en se centrant spécialement sur le développement de ses idées et ses études sur la paix et l'impact que ces idées ont eu sur le développement de ce domaine au niveau théorique et pratique. Curle a été le professeur fondateur du Département des Études sur la Paix à l'Université de Bradford, au Royaume-Uni. Nommé président en 1973, le département a lancé ses programmes d'enseignement et de recherche en 1974. L'influence de Curle sur le département et son développement de la théorie et de la pratique de la paix et du rétablissement de la paix est retracée et analysée dans cet article. Sa théorie de la paix était basée sur une synthèse de perspectives académiques tirées de la psychologie, de l'anthropologie et de la théorie du développement et sur la théorie de la paix avancée d'autres innovateurs dans le domaine des études sur la paix, y compris celles de Johan Galtung et de Kenneth Boulding. Sa pratique de la paix a été développée à partir de l'expérience du conflit à grande échelle de la guerre civile du Nigéria et du conflit entre l'Inde et le Pakistan dans les années 1960 et 1970 et se distingua par son usage de la médiation non officielle ou de deuxième niveau comme complément de la diplomatie formelle dans ces conflits. Son usage de la médiation fut modifié plus tard lorsque dans les années 1990, dans le contexte de la guerre civile des Balkans, il aida à mobiliser l'aide aux populations locales qui souhaitaient résister à la guerre civile et construire des communautés et des cultures de paix. En ce sens, il fut également le pionnier de l'idée de la construction de la paix en commençant par le bas, couramment reconnu comme un mode essentiel pour la construction de la paix parmi les académiciens et les juristes.