Distributed archives, content from the past, content for the future

Abstract

Por paradójico que resulte, la web está encantada con su propia época como si de un ser humano se tratara, y le preocupa mucho menos lo que sucedió antes de su nacimiento. Los sucesos históricos, noticias, documentos y artefactos culturales en conjunto de 1994 a la actualidad resultan mucho más fáciles de encontrar que los que anteceden a mediados de los noventa; cuanto más antiguos peor, y cuanto más recientes mejor. Parece que la web refleja cada vez más la estructura de la corriente de un río, que siempre se dirige hacia su desembocadura, en vez de recordar cuándo y donde empezó a fluir su propia agua, o antes incluso. Así que, aunque la etapa de finales de los noventa y principios de este siglo queda bastante bien cubierta, existe un vacío histórico tangible en el maremágnum de información archivada en línea. Y esta circunstancia resulta evidente cuando hay que hacer investigación rigurosa más allá de los clásicos de la cultura y se detecta una carencia sustancial de información disponible gratuitamente. Probablemente porque los gigantes en línea son conscientes de esta brecha cultural, piensan que la consagración definitiva de la reputación de la web como medio de confianza universal pasa por la migración en línea de los medios tradicionales, para que la gente pueda acceder a aquello en lo que más confiaban en el pasado: a lo impreso. Ahora la digitalización parece añadir un valor distintivo a medios impresos de (confianza): el de hacerlos accesibles universalmente. Pero digitalizar fuentes impresas constituye una tarea ingente, un esfuerzo masivo de intentar archivar contenido impreso y hacerlo legible en línea. En el debate inacabable sobre el futuro de lo impreso, parece que la fase final es el paso del formato impreso al digital: cuando incluso los títulos impresos más desconocidos estén disponibles en formato digital, ¿quedará alguien que aún necesite lo impreso? Y digitalizar también implica hacer una copia del material impreso original y probablemente almacenarla en línea. Pero en realidad deberíamos preguntarnos: ¿puede este proceso definirse correctamente como «archivo»?

The web (paradoxically similarly to a human being) is particularly fond of its own age and much less so regarding what happened before its birth. Historical events, news, documents and cultural artefact at large since 1994 to the present are way easier to find than the ones antecedent to the middle nineties; the earlier the worse, and the later the better. It seems that the web reflects more and more a structure like a river flow, always heading to its mouth, more than remembering when and where its own water started to flow or even before that. So even if the late 1990s and 2000s are quite well covered, there¿s a tangible historical vacuum in the chaos of online archived information. And this is evident when you need to do serious research beyond the culture classics with a substantial lack of information freely available. Probably because online giants are aware of this cultural gap, they think that the final establishment of the web¿s reputation as a universally trusted medium goes through the migration in the online form of traditional media, and this means to let people access what they used to trust more: printed. Now its digitalization seems to add a distinctive quality to (trusted) printed media: being universally accessible. But digitalizing printed sources is a big task, a massive effort in trying to archive printed content and make them readable online. In the endless debate about the future of print, it can be felt as the final passage from the printed to the digital form: when even the most obscure printed titles will be available in a digital form, will there be anybody left who will still need print? And digitalizing means also to make a copy of the original printed material and possibly storing it online. But actually we should ask ourselves: can this be properly defined as ¿archiving¿?

Per paradoxal que sembli, la web està encantada amb la seva època com si aquesta es tractés d'un ésser humà i li preocupa molt menys el que va passar abans del seu naixement. Els fets històrics, notícies, documents i artefactes culturals en conjunt des de 1994 fins l'actualitat resulten més fàcils de trobar que els d'abans de mitjans noranta; com més antics pitjor, i com més recents millor. Sembla que la web reflecteix cada vegada més l'estructura de la corrent d'un riu, que sempre es dirigeix cap a la seva desembocadura en comptes de recordar quan i com va començar a fluir la seva pròpia aigua, o abans, fins i tot. Així que encara que l'etapa de finals dels noranta i principis d'aquest segle queda bastant ben coberta, existeix un buit històric tangible en el maremàgnum d'informació arxivada en línia. I aquesta circumstància resulta evident quan s'ha de fer una investigació rigorosa més enllà dels clàssics de la cultura i es detecta una falta substancial d'informació disponible gratuïtament. Possiblement pel fet que els gegants en línia són conscients d'aquesta bretxa cultural, pensen que la consagració definitiva de la reputació de la web com a mitjà de confiança universal passa per la migració en línia dels mitjans tradicionals, per què la gent pugui accedir a allò en el que més confiava en el passat: allò imprès. Al mateix temps, la digitalització sembla afegir un valor distintiu a mitjans impresos de (confiança): el de fer-los accessibles universalment. Però digitalitzar fonts impreses representa una tasca ingent, un esforç massiu d'intentar arxivar contingut imprès i fer-lo llegible en línia. En el debat inacabable sobre el futur d'allò imprès, sembla que la fase final és el pas del format imprès al digital; quan fins i tot els títols impresos més desconeguts estiguin disponibles en format digital, quedarà algú que encara necessiti allò imprès? I digitalitzar també implica fer una còpia del material imprès original i probablement emmagatzemar-la en línia. Però en realitat ens hauríem de preguntar: aquest procés pot definir-se correctament com "arxiu"?