Solitud i persones grans institucionalitzades : Una visió des del treball social sanitari

Abstract

Diferents estudis assenyalen que la solitud és una experiència subjectiva, que amb l'edat augmenta la possibilitat de patir-la, i més encara en les situacions d'institucionalització. La solitud té conseqüències negatives a tots els nivells de la persona: social, emocional, mental i físic; motiu pel qual és fonamental la seva identificació i abordatge. Per a aquesta recerca s'ha dissenyat un estudi mixt (qualitatiu-quantitatiu). S'ha concretat en la realització d'entrevistes a treballadores socials que treballen en residències geriàtriques (n=8), i l'aplicació de qüestionaris a persones grans institucionalitzades amb bon nivell cognitiu (n=24). Els resultats indiquen que no totes les TSS estan d'acord amb la tesi de partida. Si bé sis d'elles comparteixen aquesta premissa, les dues restants consideren que degut a l'estil de vida actual, viure en una residència suposa tenir més possibilitats per sentir-se acompanyats, relacionar-se amb altres persones. Totes coincideixen en què és fonamental la identificació i abordatge d'aquesta problemàtica doncs influeix a tots el nivells de la persona: social, emocional, mental i físic; i per tant, a nivell de la seva salut. Totes han fet referència al model de l'ACP com un enfocament que permet donar una millor atenció, més personalitzada, treballant a partir de les històries de vida. Aquest enfocament és encara més necessari quan la persona pateix una demència. Totes han donat molta importància a les activitats, al paper del voluntariat i al treball amb les famílies com a eines per reduir la solitud. Al final es presenta un llistat de bones pràctiques a mode de recomanacions.

Different studies suggest that solitude is a subjective experience, with a higher possibility to develop it as you grow older, and especially in institutionalization situations. Solitude has negative consequences at all levels: social, emotional, mental and physical. That is the reason why it is essential to identify and deal with it. A mixed study (qualitative-quantitative) has been designed for this research. Interviews have been carried out to health social workers who work in old people's homes (n=8) and surveys have been carried out to old institutionalized people with a good cognitive level (n=24). The results show that not all HSW agree with the original thesis. Although six of them share this premise, the other two consider that due to the present lifestyle, living in an old people's home offers more possibilities to feel accompanied and to have more relationship with others. They have all referred to the model of Person-Centered Care, as an approach that makes it possible to provide a better attention, and more personalized thanks to the knowledge of their life stories. This approach is even more necessary when the person suffers from dementia. They have all found it relevant that the activities are satisfactory and make sense for the person. They have also given importance to the role of the volunteers, the spaces, the good treatment, and the cooperation with families as tools to reduce solitude. To conclude, a list of good practice is provided at the end.

Diferentes estudios indican que la soledad es una experiencia subjetiva, que con la edad aumenta la posibilidad de padecerla, y más aún en las situaciones de institucionalización. La soledad tiene consecuencias negativas a todos los niveles de la persona: social, emocional, mental y físico; por lo que es fundamental su identificación y abordaje. Para esta investigación se ha diseñado un estudio mixto (cualitativo-cuantitativo). Se ha concretado en la realización de entrevistas a trabajadoras sociales que trabajan en residencias geriátricas (n = 8), y la aplicación de cuestionarios a personas mayores institucionalizadas con buen nivel cognitivo (n = 24). Los resultados indican que no todas las TSS están de acuerdo con la tesis de partida. Si bien seis de ellas comparten esta premisa, las dos restantes consideran que debido al estilo de vida actual, vivir en una residencia supone tener más posibilidades para sentirse acompañados y relacionarse con otras personas. Todas coinciden en que es fundamental la identificación y abordaje de esta problemática pues influye en todos los niveles de la persona: social, emocional, mental y físico; y por tanto, a nivel de su salud. Todas han hecho referencia al modelo de la ACP como un enfoque que permite dar una mejor atención, más personalizada; trabajando a partir de las historias de vida. Este enfoque es aún más necesario cuando la persona sufre una demencia. Todas han dado mucha importancia a las actividades, al papel del voluntariado y al trabajo con las familias como herramientas para reducir la soledad. Al final se presenta un listado de buenas prácticas a modo de recomendaciones.