Aproximació als textos catalans més llegits i escoltats. Anàlisi comparativa de la llengua vernacla de tres rituals de sagraments de principis del s. XVI

Abstract

Els rituals eren els llibres propis de cada diòcesi que, fins el concili Vaticà II, s'usaven per a l'administració de cinc sagraments (baptisme, matrimoni, reconciliació, viàtic i extremunció), així com per a altres celebracions com exèquies, processons, benediccions... El llatí era la principal llengua d'edició, però el català també hi apareixia. En llengua vernacla es redactaven les parts dirigides als fidels: explicacions catequètiques, exhortacions, preguntes... Amb la finalitat que entengueren allò que celebraven. De fet, des del s. XIV els sínodes insisteixen en la necessitat que els preveres tinguen materials en romanç. Unes directrius que ratificà el concili de Trento i que foren la base jurídica que permeté continuar usant el català durant els anys posteriors als decrets de Nova Planta. Per la qual cosa els rituals constitueixen un testimoni de supervivència lingüística davant l'absolutisme borbònic divuitesc. Aguiló quedà impressionat per aquests textos, generats al llarg dels segles de forma independent en zones disperses, que considerava una prova de la unitat de la llengua. Textos que han ressonat en infinitat d'actes de tot l'àmbit lingüístic, assolint una dimensió social impensable per qualsevol altre text català. Fins i tot en centúries complicades per a la llengua, durant les quals el prestigi dels escuts episcopals els aixoplugava. Malgrat tot açò, comptem amb pocs estudis sobre ells: només dos. Justament els que contraste amb el ritual valentí de 1514. Unes succintes comparatives que revelen algunes conclusions interessants. Juntament amb les quals també oferisc una actualització del recull de rituals de l'àmbit lingüístic català.

Los rituales eran los libros propios de cada diócesis que, hasta el concilio Vaticano II, se usaban para la administración de cinco sacramentos (bautismo, matrimonio, reconciliación, viático y extrema unción), así como para otras celebraciones como exequias, procesiones, bendiciones... El latín era la principal lengua de edición, pero el catalán también tenía su espacio. En lengua vernácula se redactaban las partes dirigidas a los fieles: explicaciones catequéticas, exhortaciones, preguntas... Con el fin de que entendieran aquello que celebraban. De hecho, desde el s. XIV los sínodos insisten en la necesidad que los sacerdotes tengan materiales en romance. Unas directrices que ratificó el concilio de Trento y que fueron la base jurídica que permitió continuar usando el catalán durante los años posteriores a los decretos de Nova Planta. Por ello los rituales constituyen un testimonio de supervivencia lingüística ante el absolutismo borbónico dieciochesco. Aguiló quedó impresionado por estos textos, generados a lo largo de los siglos de forma independiente en zonas dispersas, que él consideraba una prueba de la unidad de la lengua. Textos que han resonado en infinidad de actos de todo el ámbito lingüístico, logrando una dimensión social impensable para cualquier otro texto catalán. Incluso en centurias complicadas para la lengua, durante las cuales el prestigio de los escudos episcopales los protegía. A pesar de todo esto, contamos con pocos estudios sobre ellos: solo dos. Justamente los que contrasto con el ritual valentino de 1514. Unas sucintas comparativas que revelan algunas conclusiones interesantes. Junto a éstas también ofrezco una actualización de la compilación de rituales del ámbito lingüístico catalán.

The rituals were the books of each diocese that, until the Second Vatican Council, were used for the administration of five sacraments (baptism, marriage, reconciliation, communion of the sick and extremuntion), as well as for other celebrations such as funerals, processions, blessings... Latin was the main publishing language, but Catalan also appeared. In the vernacular language were written the parts for the faithful: catechetic explanations, exhortations, questions... In order for them to understand what they celebrated. In fact, since the 14th century the synods insist on the need for priests to have materials in romance. These guidelines were ratified by the Council of Trent and were the legal basis that allowed the continued use of Catalan during the years following the Nueva Planta decrees. The rituals constitute a testimony of linguistic survival in the face of the Bourbon absolutism of the 18th century. Aguiló was impressed by these texts, generated over the centuries independently in scattered areas, which he considered a proof of the unity of the language. Texts that have resonated in countless acts throughout the linguistic field, reaching a social dimension unthinkable by any other Catalan text. Even in complicated centuries for the language, during which the prestige of the episcopal shields sheltered them. Despite all this, we have few studies on them: only two. It is precisely those that I contrast with Valencia ritual of 1514. A few succinct comparisons that reveal some interesting conclusions. Along with these, I also offer an update of the collection of rituals in the Catalan linguistic scope.