La melodia que s'esvaeix: extinció i silenci

Abstract

El mythos grec es caracteritza per oferir a l’oient un món exuberant de vida i mort, una realitat en què els déus, la humanitat i l’animalitat no deixen de trobar-se i de transformar-se. Al bell mig d’aquest paisatge mític s’erigeix la figura d’Orfeu, fill d’Apol·lo i Cal·líope, aquell qui mitjançant el seu cant, acompanyat d’una lira, és capaç d’encantar, d’animar, de fer ballar pedres, arbres, animals i, fins i tot, els morts. Orfeu expressa la melodia d’un món primigeni que tal vegada mai hagi existit, però que no deixa de presentar-se’ns amb una nostàlgia que creix en la mateixa mesura que avancem en la línia del progrés. Vivim un moment de ruptura històrica en què el mythos del progrés no sols ha demostrat perpetuar l’opressió i la injustícia arreu del món, sinó que ens ha portat fins al precipici de la sisena extinció massiva. És en aquest moment quan sorgeix la figura de l’Speaker for the Dead, aquell qui dirigeix la seva mirada vers la miríada d’éssers que s’extingeixen dia a dia, aquell qui no deixa de narrar-ne el seu record per evitarne l’oblit: d’un Orfeu que celebrava la vida hem arribat al cant fúnebre, a la figura de ciència-ficció que entona una nekyia per als morts. Aquest treball no és una investigació crítica sobre la teleologia del progrés, no és tampoc un estudi extens sobre la realitat material de la sisena extinció massiva. És, per contra, l’explicitació d’una mirada heterodoxa sobre la pèrdua del món que combina filosofia contemporània amb la intuïció poètica de diversos autors moderns, vehiculada a partir de la transició d’una figura cantora a l’altra com el fet patent d’una mutació en la melodia del món, un procés que alhora portarà a percebre la Terra com a desert.